dimarts, 12 de març de 2013

Elogi de la intifalla

Rafael Xambó

Xntifalla és el nom que s´ha donat en les xarxes socials a les protestes en les mascletades falleres contra la corrupció i les retallades. Les Falles són de totes i tots. Les formes de participació en aquesta celebració col·lectiva que neteja els mals de l´hivern i acull la primavera són ben diverses. Uns les fan, molts les paguem i cadascú les fruïx i les patix com millor pot. És ben sabut que en l´origen de les Falles hi ha la crítica i burla del veïnat, dels rics petulants, del poder vergonyant, de les misèries humanes, la coentor i l´abús. També la gràcia i l´enginy per fer colar allò que es detesta.
El franquisme va arrasar l´esperit faller i va reconvertir la festa en un espectacle turístic i un exercici de submissió a major glòria de les autoritats i del negoci. Les filles dels seus capitosts eren les falleres majors. Es va acabar amb l´excés descarat, la sornegueria i l´acidesa crítica dels ninots. I quasi van desaparéixer les bandes de música de la festa, substituïdes per cornetes i tambors. Als anys quaranta, en plena postguerra, s´inventaren l´ofrena a la Mare de Déu que ara presenten com una tradició immemorial. Potser fou en aquest ambient i en la seqüela que ens arriba fins al present que es varen criar els grans defensors del model actual. El col·lega sociòleg, faller fins a la soca, estudiós i defensor de l´esperit original de la festa, Gil-Manuel Hernández ha escrit pàgines ben sucoses quant als terribles efectes del franquisme: censura, repressió, prohibicions i ordre militar en mans de la JCF. La persecució salvatge que van patir els autors del cèlebre article de la revista Ajoblanco en fou la punta de l´iceberg.
No és d´ara que el poble esclate en xiulits i queixa contra les autoritats. Hi hagué un temps en que formava part del ritual xiular l´Himne Nacional i contra l´ajuntament. Els darrers anys del franquisme, les mascletades es convertien en reclam de Llibertat, Amnistia i Estatut d´Autonomia. Recorde un any, potser fou el 1976, que un amic se´n pujà a l´haca de Franco amb una senyera mentre la plaça aplaudia i l´extrema dreta li llençava ampolles de vidre. Després de la cremà una manifestació de més d´un miler de persones va recórrer el carrer Colón reclamant democràcia.
Ara volen que callem, aplaudim i paguem el beure. En aquest temps de corrupció —Gürtel, Emarsa, Brugal, Aeroport de Castelló, Conselleria de Cooperació…— i retallades contra el benestar social, d´excessos policials i mentides —RTVV—, la intifalla recupera l´esperit original de les Falles. L´obscenitat i l´aprofitament polític i propagandístic de la festa és al balcó de l´ajuntament, en els altaveus de música hortera que pretenen segrestar la veu de la protesta, en la censura de la música en valencià, en les maniobres que ha de fer Canal 9 per ocultar les imatges crítiques. Els gestos i les declaracions de Rita Barberà no són fàcils de superar amb qualsevol ninot. L´agressivitat dels seus comparses comença a ser patètica. Ella i ells són els ninots d´una festa que volen seua i només per a ells. L´esperit de les Falles reviscola amb la intifalla. Fallers, sí, ciutadans, també.

*Professor de Sociologia. Universitat de València

(font diari Levante)