CARLA GONZÁLEZ COLLANTES
Tan cert és que el valencià no és català (i que els catalans “mos” volen furtar la paella) com que és una llengua totalment diferent d’altres llengües romàniques: no s’entén gens ni mica i és molt difícil d’aprendre. És precisament per això últim que quan torne a València per passar el cap de setmana o les vacances, molt sovint no m’entenen quan demane “una barra de pa, per favor”, “un quilo de tomaques, per favor” o “un tallat, per favor”. Però jo, com que sóc una maleducada, insistisc: “una barra de pa, per favor”, “un quilo de tomaques, per favor”, “un tallat, per favor”. Ja se sap que els que parlem valencià, els que tenim aquest defecte, ho fem només per emprenyar i per dur la contraria. Tota la culpa és dels nostres pares, que no sols ens parlaven valencià a casa, sinó que també ens van matricular en la línia amb l’únic objectiu de fer-nos infeliços i ignorants.(vés a l'article)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada